Download Article de Salvador Cardús

La Vanguardia
21 de març de 2012
Llarga vida a l’Església catalana
Salvador Cardús i Ros
salvador.cardus@uab.cat
Mossèn Pere Codina, a El Pregó del 23 de febrer, convidava irònicament
a parlar sense por d’Església catalana, “ni que sigui per preguntar-nos... si
encara existeix!”. Té tota la raó del món, i feia bé de proposar-ho amb humor, a
la vista d’allò que motiva la seva reflexió. Em refereixo a la resposta de Xavier
Novell, actual bisbe de Solsona, a la pregunta sobre què en pensava de
l’Església catalana. El senyor bisbe, ben ensinistrat, no va defraudar les
expectatives del periodista: “No hi ha cap Església catalana; en tot cas, el que
hi ha és Església a Catalunya”. Una resposta calcada de la que també va donar
el bisbe de Vic, just en ser nomenat.
Sí: fa riure que dos joves bisbes “a Catalunya” –ho dic així per evitar que
se sentin ofesos si els dic “catalans”- es vulguin escapolir de l’escomesa d’una
pregunta com aquesta suggerint una única fidelitat a l’Església Catòlica
Universal. Sobretot, perquè ells saben prou bé que existeix una Església
espanyola amb un perfil nacional ben definit en múltiples documents, alguns
dels quals recents. Dos bisbes joves, d’altra banda, ells mateixos evidència del
dramàtic retrocés que ha fet l’Església institucional catalana en relació al seu
compromís amb les esperances del seu poble. Posar en dubte l’existència
d’una Església catalana coneixent la seva història com a la gran província
eclesiàstica Tarraconense, els seus grans homes d’Església, les enormes
aportacions a la cultura catalana, la seva contribució decisiva a la cohesió
nacional en els moments més greus dels processos migratoris del segle XX,
fins i tot el seu compromís amb la lluita per les llibertats nacionals en les
èpoques més fosques de la dictadura franquista, això sí que és fer política,
però espanyola. Afirmar que de tot això no en queda res, no és tan sols un acte
d’ignorància, sinó de supèrbia. I pitjor: és un gest ben poc evangèlic de
resistència al principi cristià d’arrelament –d’encarnació, en termes eclesials- al
territori de missió.
Res d’estrany, però, a la vista dels aires que respiren els nostres bisbes
jovencells a la Conferència Episcopal Espanyola, i que han quedat tan ben
reflectits en el recent anunci a la recerca i captura de seminaristes. La frase “No
et prometo un gran sou, et prometo una feina fixa” de la campanya –per cert,
només en espanyol i subtitulada en anglès-, és tota una declaració de la
concepció burocratitzada que tenen de la institució. Frases senceres de
l’anunci que servirien perfectament per captar funcionaris docents o sanitaris,
posem per cas: “No et prometo la comprensió dels que t’envolten, et prometo
que sabran que has fet el que és correcte”. I, amb aquest to arrogant tan propi
del qui es bat a la defensiva, el bisbe de Sevilla afegia que “el sacerdoci és
l’única professió sense atur”. I tant! No hi ha atur perquè no depenen de la
clientela -cada dia més exigua-, sinó d’uns pressupostos públics que no li
mesuren els resultats.
Afortunadament, hom s’ho pot prendre amb humor perquè més enllà
d’aquesta Església oficial –dues paraules que des d’una perspectiva cristiana
haurien de ser un oxímoron, com dir “foc glaçat”-, hi ha una Església “de
sotabosc”, tal com l’anomenava mossèn Jesús Huguet, traspassat fa tan poc i
ja tan enyorat i tan plorat per la seva diòcesi solsonina. Ho explicava fa poc
més d’un any en un text tan breu com intens, “Per què continuo a l’Església”.
Deia: “Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes
de Déu [...], de les injustícies i els tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres
bisbes arran de l‘afer del museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la [la
pregunta]”. Però hi tenia una resposta molt senzilla: ell creia en l’Església de
Jesucrist. I afegia que allò que el confortava era l’Església de sotabosc, “que no
fa soroll ni crida l’atenció”. Una Església catalana, doncs, arrelada i
compromesa amb el país i, per tant, noblement patriòtica.
Què ha portat l’Església oficial “a Catalunya” no tan sols a tanta
mediocritat, sinó al punt de negar-se ella mateixa com a realitat encarnada? I
com sobreviurà aquesta Església que busca funcionaris amb feina fixa –
recordeu aquell seminarista del 30 minuts de TV3 que confessava que la seva
obligació era “estudiar, resar i obeir”-, més que no pas profetes disposats a
arriscar la sou en nom de la Veritat? No es pot respondre encara amb prou
perspectiva, però no tinc cap mena de dubte que ha estat resultat d’una
operació de decapitació molt ben calculada. La celebració del Concili Provincial
de la Tarraconense l’any 1995 va alertar de l’existència d’una Església molt
viva, és a dir, molt ben arrelada. I es va actuar en conseqüència però
estúpidament, pensant que la vida la donava el cap i no les arrels.
El Concili de la Tarraconense va tenir els seus valents com els bisbes
Torrella, Carrera o Camprodon, l’abat Bardolet, molts laics i fins i tot
seminaristes com el llavors Novell. Però a l’hora del comiat a mossèn Jesús
Huguet, és de justícia recordar, com ho va fer mossèn Jordi Orobitg a l’homilia
exequial, que fou ell qui sempre va ser al costat –“amb exquisida discreció”- del
coratjós bisbe Antoni Deig: a la famosa conferència de Prada de Conflent, a la
proposta del Concili i en tants d’altres afers que demanaven audàcia i
intel·ligència. El ball de l’Àliga de Solsona davant del fèretre en homenatge a
mossèn Jesús Huguet va ser l’evidència que hi ha Església catalana. Ni que
alguns bisbes portin els ulls tapats de tan gran que els va la mitra.
Larga vida a la Iglesia catalana
Salvador Cardús i Ros
salvador.cardus@uab.cat
Mosén Pere Codina, a El Pregó del 23 de febrero, invitaba irónicamente a
hablar sin miedo de “Iglesia catalana”, “aunque sea para preguntarnos... ¡si
todavía existe”! Tiene toda la razón del mundo, y hace bien de proponerlo con
humor, a la vista de lo que motiva su reflexión. Me refiero a la reciente
respuesta de Xavier Novell, actual obispo de Solsona, a la pregunta sobre qué
pensaba de la Iglesia catalana. El señor obispo, bien adiestrado, no defraudó
las expectativas del periodista: “No hay ninguna Iglesia catalana; en todo caso,
lo que hay es Iglesia en Catalunya”. Una respuesta calcada a la que también
dio el obispo de Vic justo al ser nombrado.
Sí: es de risa de que dos jóvenes obispos “en Catalunya” –lo digo así
para evitar que se sientan ofendidos si digo “catalanes” - quieran zafarse del
envite de una pregunta como ésta, sugiriendo su fidelidad a la Iglesia Católica
Universal. Sobre todo, porque ellos saben muy bien que sí existe una Iglesia
española con un perfil nacional bien definido en sus múltiples documentos,
algunos de los cuales recientes. Dos obispos jóvenes, por otra parte, ejemplo
del dramático retroceso de la Iglesia institucional catalana en relación a su
compromiso con las esperanzas de su pueblo. Poner en duda la existencia de
una Iglesia catalana conociendo su historia como gran provincia eclesiástica
Tarraconense, sus grandes hombres de Iglesia, las enormes aportaciones a la
cultura catalana, su contribución decisiva a la cohesión nacional en los
momentos más graves de los procesos migratorios del siglo XX, incluso su
compromiso con la lucha por las libertades nacionales en las épocas más
oscuras de la dictadura franquista, eso sí que es hacer política, pero española.
Afirmar que no queda nada de todo esto, no es tan sólo un acto de ignorancia,
sino de soberbia. Y peor: es un gesto poco evangélico de resistencia al
principio cristiano de arraigo –de encarnación, en términos eclesiales- al
territorio de misión.
Nada extraño, sin embargo, a la vista de los aires que respiran nuestros
jóvenes obispos en la Conferencia Episcopal Española, tan bien reflejados en
el reciente anuncio de búsqueda y captura de seminaristas. La frase “No te
prometo un gran sueldo, te prometo un trabajo fijo” de la campaña –por cierto,
solo en español y subtítulos en inglés-, es toda una declaración de la
concepción burocratizada de la institución. Frases enteras del anuncio servirían
perfectamente para captar funcionarios docentes o sanitarios. Pongamos por
caso: “No te prometo la comprensión de los que te rodean, te prometo que
sabrán que has hecho lo que es correcto”. Y, en ese tono arrogante tan propio
de quien está a la defensiva, el obispo de Sevilla ha añadido que “el sacerdocio
es la única profesión sin paro”. ¡Claro! No hay paro porque no dependen de la
clientela -cada día más exigua-, sino de unos presupuestos públicos que no
evalúan resultados...
Afortunadamente, uno se lo puede tomar con humor porque más allá de
esta Iglesia oficial –dos palabras que desde una perspectiva cristiana tendrían
que ser un oxímoron, como “fuego helado” -, existe una Iglesia “de
sotobosque”, tal como la denominaba mosén Jesús Huguet, traspasado hace
tan poco, y ya tan añorado y tan llorado en su diócesis de Solsona. Lo contaba
hace poco más de un año en un texto tan breve como intenso, “Por qué
continúo en la Iglesia”. Escribía: “Con motivo de algunos nombramientos de
obispos, del trato infligido a hombres de Dios [...], de las injusticias y los
tejemanejes del Vaticano y la cobardía de nuestros obispos a raíz del asunto
del museo de Lleida, es difícil dejar de hacértela [la pregunta]”. Pero daba una
respuesta muy sencilla: él creía en la Iglesia de Jesucristo. Y añadía que
aquello que lo confortaba era la Iglesia “de sotobosque”, “que no hace ruido ni
llama la atención”. Una Iglesia catalana, pues, arraigada y comprometida con el
país y, por supuesto, noblemente patriótica.
¿Qué ha conducido la Iglesia oficial “en Catalunya” no tan sólo a tanta
mediocridad, sino al punto de negarse a ella misma como realidad encarnada?
¿Y como sobrevivirá esta Iglesia que busca funcionarios con trabajo fijo –
recuerdo ahora a aquel seminarista del 30minuts de TV3 que confesaba que su
obligación era “estudiar, rezar y obedecer” -, y no profetas dispuestos a
arriesgar el sueldo en nombre de la Verdad? No podemos responder aun con
suficiente perspectiva, pero no tengo ninguna duda que ha sido resultado de
una operación de decapitación muy bien calculada. La celebración del Concilio
Provincial de la Tarraconense el año 1995 alertó de la existencia de una Iglesia
muy viva, es decir, muy arraigada. Y se actuó en consecuencia pero
estúpidamente, pensando que la vida la daban las cabezas y no las raíces.
El Concilio de la Tarraconense tuvo a sus valientes como los obispos
Torrella, Carrera o Camprodon, el abad Bardolet, muchos laicos e incluso
seminaristas como el entonces Novell. Pero en la hora del adiós a mosén
Jesús Huguet, es de justicia recordar, como lo hizo mosén Jordi Orobitx en la
homilía exequial, que fue él quien siempre estuvo al lado – “con exquisita
discreción” - del intrépido obispo Antoni Deig: en la famosa conferencia de
Prada de Conflent, en la propuesta de Concilio y en tantos otros asuntos que
pedían audacia e inteligencia. El “ball de l’Àliga” de Solsona ante el féretro en
homenaje a mosén Jesús Huguet puso en evidencia de que sí existe Iglesia
catalana. Ni que algunos obispos lleven los ojos tapados de tan grande que les
cae la mitra.